A veces cuando uno dice no, en otro Universo estás diciendo sí.

Cierto. Lo de los Universos paralelos, horizontales y mirando a Cuenca. Como dicen en Fringe "otra de las cosas que dije no y resultó ser sí" es que los deja vu son vistazos rápidos a otra dimensión. Así que cuando dices que no te gustan las lentejas tal vez no seas tú sino tu tú de otro lugar.
Entendámonos.
Parece ser que ahora, en este momento, ya no estamos solos. Y no, no hablo de Hacienda, que somos todos y unos más que otros. Tampoco hablo de Ganímedes ni de Alfa Centauri. A esos, ya les daremos candela cuando decidan dejar de hacer apariciones de media vela y se dignen a mostrarse. Y por supuesto, tampoco me refiero a la corte de ángeles y demonios que por lo visto no paran de pasearse por aquí. Bueno, más por allí en Texas y aledaños que por aquí, en Albacete o Centelles. Debe de ser que no tenemos mucho glamour. O que vieron lo que pensabamos de la mano del Maestro Cuerda y se dijeron que era mejor escuchar country y beber cerveza en un garito de señores tatuados y señoras en shorts. Es que el chinchón ya no es lo que era.
A lo que iba.
Que me pierdo.
Hablo de dimensiones en las que, ¡oh, cielos!, resulta que también estas tú. Tú y tus migrañas, tú y tus tonterías, tú y la madre que te parió -que es una señora estupenda que vive en Sants. No otra tú aventajada, rubia y modelo de alta costura que pasea maromos veinteañeros como el que pasea caniches. No. Tú y tú. Esta tú.
No me quejo. Sólo me sorprende.
Yo crecí al amparo de series como Espacio 1999 y claro, siempre creí que a los treinta iría en katiuskas por el espacio. De eso ha pasado un rato. He visto como la cifi cambiaba como la que cambia de peinado. Ya no hay katiuskas, hay viajes en el tiempo. Pues vale. Ah, no, viajes no, que hay ventanas interdimensionales a otras realidades. Bueno. Hey, no te olvides que en estas ventanas hay pasadizos de agujeros de gusano que te llevan -sí, dilo, dilo- a viajes en el tiempo.
Pues fíjate.
Todo esto para acabar encontrándote a ti misma, más vieja y más chuchurrida para decirte que nunca debiste dejar de fumar o que aquel desconocido que te empujó en el metro era realmente un príncipe tarkasiano.
Pues vale.
Y si además, miras por la ventana y escapas del pasadizo -hablando solo y exclusivamente de dimensiones- resulta que te ves a ti hacer lo que haces en un mundo que difiere un pelo de coño de mosca del tuyo. Y un ángel a la puerta.
¿Y a qué viene esta diatriba absurda?
A que acabo de leer las críticas de los frikis a Star Trek. Alguien debería decirles que una peli es una peli. Y que esta es, divertida. Y que justo, ahora, lo que necesitamos es diversión.
Claro, también lo hago porque esto es un blog, que es un diario pijo.
Y es mio.

Tinc un virus a la panxa i un malentès al cervell

La panxa, malament. Gràcies.
Em trobo fatal, com arravalera i tot. "Arrastrá", que dirien. De tant en tant corren uns "nyiu" de cantó a cantó que em pleguen en dos (en tres ja seria causa d'investigació criminal) Mal de cap. Mal de tot.
No se si es grip o es un "escarrandisascus" del temps. Jo què sé.
I ara, a més, plou.

Vols dir que anem bé per anar a Sants?

Hi ha dies en els que no acabes de veure-ho clar.
La feina, dic.
Perquè una part important de la meva feina consisteix en fer un concepte. D'un producte que vol un event o una presentació o un fulletó. Tant se val. Del tot al mínim. En llenguatge persona, atractiu, motivador...
Però de cop... el concepte es dilueix. I no sabeu el que costa arribar al concepte. Llegeixes, estudies, penses, penses, penses, tornes a llegir, tornes a pensar, visualitzes al client, a un altre client, penses, penses, fas un pipí, tornes a pensar, navegues, busques, estudies i al final, tens un concepte.
Potser no és una maravella, però què cony! Tampoc els productes són la bomba, que diguem.
Llavors entren més persones.
Que si un pensa que no és prou monu, que si l'altre vol més coses, que si el de més enllà resulta que no enten alguna paraula i apa-li, mercat lliure per la teva feina.
Si sobrevius, entra el departament d'art. Alguns cops tens bona relació amb el director d'art i junts feu una feina bona. Comprèn el concepte i tu comprens l'art. D'altres, no hi ha manera. L'art vol primar sobre tota la feina generada i acaba sent un "quiero y no puedo" absurd.
És frustrant.
És profundament avorrit.
És molt trist.
Avui és així.
Un rèquiem constant per una idea que cada dia està més lluny.

Bones vibracions, companyers!

Cita del dia

"La envidia en los hombres muestra
cuán desdichados se sienten, y su constante atención
a lo que hacen o dejan de hacer los demás,
muestra cuánto se aburren"
Arthur Schopenhauer

Alguns dilluns són com les magdalenes: uns díes són bones i uns altres són dures com perdigons

I avui ha estat bo. Flonjo, diria jo. Per fi tot el neguit d'aquest darrer mes s'ha enfilat dalt d'un avió i ha marxat a Berlín. Ara ja no es pot fer res. Si ho vam fer bé, estarà bé. Només ens queda demanar que els que els hi ha tocat marxar portin amb dignitat aquest monstre entre els braços i no morin en l'intent de donar-li el darrer biberó.
Dit això, els que estem aquí, hem fet "corrillo y vuelta al ruedo".
Què vol dir això?
Res.
Però no sabeu com senta de bé una xerradeta amb la Laia, unes rises amb la Mariona o uns consells amb la Carol. Sense deixar de treballar, clar. Que els creatius fins i tot quan dormim no parem de currar.
Però avui...
Què coi, avui ha estat flonjo i prou.
Quasi bé farcidet de crema pastissera amb un toc de sucre glaç.
Un dilluns per a sucar en el cafè amb llet.
Crec.

Manolete, si no sabes torear, "pa" que te metes

Heu pensat mai com és que fugim de les responsabilitats? Com vivim de somnis i mentides que hem llegit en llibres o vist en pel·lícules? Com oblidem que aquestes vivències han estat escrites per gent com nosaltres que ho fan per pagar hipoteques com les nostres i pagar el menjar dels fills? Com ens creiem invulnerables repetint en veu ben forta "Jo? Jo això mai de la vida, on vas a parar!? Com les paraules retornen amb el temps i ens mostren, furtius i ignorants, plens de foteses i misèria, embolicats de mentides, teixint teranyines de complicitats per a no tenir la força i el coratge de dir-nos a nosaltres mateixos que som uns cretins, uns pocasoltes i sobretot, uns egoistes de tres parells de collons?
Tot això ho he pensat aquesta nit mentre em preguntava un cop i un altre com algú que te dos fills petits pot fugir perquè prefereix un dinar car i una volta en helicòpter. Com es comparable això?
Com pots fer veure que ets un altre? Què et diu pels matins el mirall? T'escup? Què fan les teves mans mentres tant? I el teu cor? No et fa mal? Potser ho confons amb un atac d'ardor. Potser és que ja es massa tard.
Això pensava aquesta nit. Potser nosaltres, els que escribim per a pagar hipotèques us hem omplert el cap de tontades i ja no veieu el que teniu: el sol de debó, els somriures del que teniu al costat, els nens que juguen a ser vosaltres.
Potser la culpa és nostre.
O de les paraules.
O no.
Potser es que sou una colla de miserables que confoneu l'ara amb el demà, que us disfresseu amb l'amor dels altres, que us penseu el centre del mateix cel quan sou generadors d'inferns, que oblideu constantment les promeses, que us creieu més, molt més.
I no t'ho dic a tu.
Ni a tu.
I sí, això va per a tu.
Només.