dijous, 13 d’agost del 2009

Y tú, ¿de qué trabajas?

Pues no lo se. Y esta es la verdad más amplia a la que puedo llegar.
Parece de chulos. Lo se.
Tal vez lo sea.
Pero cada día me cuesta más definir mi papel en el mundo laboral.
Soy guionista pero no, no he hecho nada que puedas ver tú en la tele de tu casa. No todos los guionistas escriben ficción para la tele o el cine. De hecho, incluso me atrevería a decir que muy pocos guionistas trabajan para la tele o el cine. Casi ninguno, vamos.
Y que me perdonen los de siempre.
Se que este país no es bueno con el oficio de escribir. Que a nadie le importa un pimiento potenciarnos. Pero también es cierto que el más tonto siempre tiene a word en la mano y un cuñado en presidencia. Y eso no siempre significa saber escribir. O contar historias. Que parece lo mismo y no lo es.
Soy creativo y es posible que hayas leído o visto algo mío. Pero no, no ha sido en ningún anuncio de la televisión ultimamente. A mí no, claro, a mi trabajo.
Así que no sabría cómo definirme sin tener que estar cinco horas matizando el trabajo que hago hasta llegar a esas caras de condolencia que ponéis la mayoría al comprender -o creer comprender- lo que hago.
De todas formas deja que te diga algo. Estás rodeado de nuestro trabajo. Los paquetes de tus productos preferidos, los folletos que hojeas, las webs que lees, tus conciertos preferidos, los stands de tus ferias... incluso tu restaurante.
A partir de ahora, fíjate.
Y fíjate bien.
Porque el mundo es mucho más que lo que contiene tu televisión.
¿Que a qué me dedico?
A escribir. A inventar. A soñar.
¿Y para qué?
Hoy es un día para pensar esa pregunta y darle una buena respuesta.

¡Dios mío! ¡La cara oculta de Hello Kitty!


Si ya lo dice mi padre que estamos en el mundo para hacer bulto.

dijous, 6 d’agost del 2009

Un poema d'en Marcel Riera.


ESTRELLES


Hi ha un temps
per reposar i deixar fer, hi ha un temps
per escopir paraules com bales disparades
a la babalà, hi ha un temps per instal·lar
un mirall al davant d'un altre i acostar-se
a la claror. Hi ha un nen que va descalç i salta
sobre les cendres fredes en un conte de Cheever
i es va fent tard a tot arreu: ara mateix
a Sidney surt el sol però aquí encara és fosc
tot i que dalt del cel les estrelles esgoten
la seva combustió i es fonen en la fosca
insondable: forats negres del no-res que omplen
trossos de l'univers on el temps ja no corre.


No obstant això hi ha un temps per comptar les bombetes
posades en filera i escampades pel cel,
que aquesta nit titil·la: però el seu filament
no té la incandescència de quan les contemplava
algú i en llengua estranya els posava un nom que ara
no sap ningú. Ens xucla -a diferència d'elles-
cap a terra una força que no és la gravetat
sinó la por d'allò que no podem entendre
per més que ens ho expliquin, el malbaratament
de l'amor i també la presència dels morts
que s'aferren als vius. Hi ha un temps per fer-se totes
les preguntes i no saber-ne cap resposta.



Lluny. Viena. 2006.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Sin palabras

Hay gente que sabe hacerlo mil veces mejor.

Déjate sorprender

Porque sí.
No importa. La vida es demasiado corta para seguir siempre con el ceño fruncido.
Deja que el viento te despeine y vuelve a reír.
Deja que te besen.
Aprende a bailar.
Canta.
Sorpréndete.
Y vive.