diumenge, 26 d’abril de 2009

Cita del dia

Lo más difícil de aprender en la vida es:
qué puente hay que cruzar y qué puente hay que quemar.
( Bertrand Arthur William Russell)

(Escoltat de nou avui veient "International")

dimecres, 22 d’abril de 2009

Bon dia, Philip K. Dick, passi passi que veurà el pisset

Mentre treballo, sempre vaig buscant coses. Es una forma com altre de refrescar la ment. Sinó acabes totalment enfollit i volent matar gent.

Així que m'he trobat amb aquesta peça gràcies a l'excel·lent bloc Fogonazos.

Doneu-li un cop d'ull i comenceu a plantejar-vos bé el parlar en interlingua.


dimarts, 21 d’abril de 2009

Cita del dia

"La diferencia entre los fantasmas de castillo
y de los de oficina es que unos se invocan y otros se convocan"


Vist a Microsiervos

La fàbrica de les becaines i altres històries d'agència

Sóc free-lance, és a dir, sóc una mercenària (no confondre amb merceria que és una altre cosa molt més digna i neta) Això vol dir que em guanyo la vida (aquesta i la de desprès) mentint. Com una cosaca (realment algú sap si els cosacs menteixen?)
I funciona.
Pels matins treballo en una agència. No és de viatges, però a voltes en fem. No és de catering -menjar a dojo per a famèlics en grups- però algunes vegades en fem. No és de contactes, però de tant en tant ho sembla.

Sí, és una agència de publicitat. No de la publicitat que veieu sovint a la tele i que us obliga, sobtadament, a fer el salt del tigre entre cadenes. És la publicitat de sota tot, la que anomenen "below the line". Entre nosaltres, fem convencions, reunions, exposicions i qualsevol cosa acabada en "ons" que es pugui facturar.
Vull dir que... em passo part del dia escoltant a gent. Gent interessant, gent avorrida, gent que avorreix a les mosques, gent suïcida, gent espavilada, gent creativa, gent que ja està morta i no sent la ferum que fan, gent que somia, gent que vol somiar, gent que vol fer, gent que millor que no facin res perquè segur que acabem tots pitjor, gent que crida, gent que et mira malament, gent que vol i no pot, gent que no pot ni encara que vulgui, gent que confon la creativitat amb una caca enganxada al seu serrell, gent que va néixer ahir, gent que millor no hagués nascut, gent que riu, gent que plora, gent que necessita que l'escoltin, gent que no vull escoltar i ho he de fer, gent que molesta, gent que es fa estimar, gent petita, gent miserable...
Hi ha molta de gent.
I tots, en un moment o altre, passen per l'agència i per mi.
Jo no sóc especial. Dirigeixo un departament creatiu. Diuen. Però jo penso que és una fàbrica de becaines. De badalls mal dirigits.
La veritat es que poques vegades podem fer el que volem fer, el que creiem que realment es necessari fer. Si no es per manca de diners, és per falta de ganes o perquè és més fàcil i omple més convèncer a una pedra del jardí que alguns clients.
Nosaltres voldríem omplir de paraules, de colors i dibuixos, d'imatges que aturin el temps.
Però no podem.
Ens criden "timing", ens criden "pressing", ens criden "budget", ens criden de tot i sempre en anglès.
No se perquè tothom vol parlar en anglès i acabem tots semblant una paròdia lletja de Miami en hora punta, una mena de Las Vegas al Poble Nou. Realment, tant costa dir "parada per a cafè" i no coffee break?
Ni que ens sortís urticària, cony!

divendres, 10 d’abril de 2009

Sopa de Ceba i Faves a la Endor....

No se si es que m'estic fent gran, que m'hi faig, Peró últimament tinc la obsessió de que s'ha de tenir certa edat per apreciar certs menjars. Això m'ha passat amb les faves, de no fer-ne ni cas a entusiasmar-me, tot culpa d'en Miquel que em va deixar provar-les en un bar de mala mort d'Esparraguera. Des de llavors si en trobo al mercat... cap a casa, o encara millor, recollir-les de l'hort. Avui tocava recollir l'hort, no se si han estat les ultimes pluges o que la caloreta comença, Peró es que les mates estan a rebentar, i en menys de 5 minuts n'he recollit un bon cistell.


De fet lo mes avorrit de fer faves es pelar-les, així que m'he assegurat la col·laboració de l'artista de casa, després de fer un deliciós primer plat (sopa de ceba) entre els dos hem pelat el cistell.



Quina bona pinta que tenia la sopa de ceba que ha fet l'Eva, rematada amb una llesca de pa gratinada amb formatge, mmmmmm......

Un cop pelades les faves lo altre ja es fàcil, una hora i mitja de cocció i apa. faves a la Endor, que porten??

Ingredients:

-Faves
-Una ceba
-dos tomàquets madurs
-una fulla de llorer
-una branqueta de menta
-cap de llom
-cansalada
-botifarra blanca
-tacs de pernil

Em sembla que es mes llarg d'explicar que de fer, o sigui que algun altre dia ja posaré la recepta sencera, lo important, es que avui divendres sant, hem dinat de cine.


dimecres, 1 d’abril de 2009

I tot això, d'on ve?


Que som uns apassionats de la Guerra de les Galàxies (d'en Lucas no d'en Bush) no és una noticia fresca. Tant en Ricard com jo la vam veure d'estrena sent menuts i si jo vaig pujar desitjant tenir el poder d'en Vader, gràcies a Déu, en Ricard volia estar al cantó dels bons. Així que, coses de la ciència de les mescles, aqui a casa, la força està compensada.
El primer cop que vaig venir al Montnegre va ser a buscar casa. Volia fugir d'una ciutat que es convertia en un monstre devora persones i també, perquè negar-ho, per un sentiment malentés de solitut (el meu). Mai vaig estar tan sola com quan vaig viure a Barcelona, i la solitut que buscava trobar aquí dalt va ser bescanviada per un seguit d'amics incomparables: homes, dones, ocells, gripaus i gossos. Dels peixos, ja en parlaré.
La segona lluna d'Endor és molt més que una casa. Ara mateix, mentre intento fer un resum ràpid per a poder-vos parlar del que realment vull parlar, miro per la finestra de l'estudi i veig al desmai (un arbre) que es mou tranquilament i sento com en Ricard omple un cop i un altre les galledes per a poder regar la multitud d'arbres que ja te al seu càrrec. Això, és casa. Un soroll que fa somriure, una paraula que encadena amb un record, un lloc en el que les muntanyes semblen dones adormides i en el que sovint fa olor a pa acabat de fer.
I us preguntareu... tot això a què ve. Ve perquè us vull fer un regal. Us vull presentar a en Solo. Es aquest que veieu a la fotografia. En Solo va venir de cop, com les bones coses, sense esperar-lo. Era una bola de pel que m'odiava sincerament (cosa que ara entenc, acostumat com estava a viure amb son germà i una mala peça anomenada Greenpeace i que tenia de tot menys pau) Jo el vaig voler sempre, ell a estones. La nostra rel·lació es basava en la independència. A voltes pensava que era un gat, unes altres un senyor reencarnat i les més, en un bon amic que està quan el necessites i quan no, fot el camp. Un amic que mata ovelles, s'escapa per les muntanyes, mossega pinyes, enraona pels colzes, adora la sopa i ensenya les dents d'una forma subtil, com si no fos amb ell això.
Parlo en passat perquè en Solo va marxar "al sielo de los perritos" un 31 de maig a l'una del migdia.
Volia parlar-vos d'ell perquè tinc la certesa de que quanta més gent el recordi, més trigarà en desaparèixer i tot i que a ell li importava dos pebrots escalivats la resta de la població, jo el trobo a faltar moltíssim.
Volia que, ara que encara no sabem ben bé com funciona això del blog, ens faci companyia.
Vulguis que no, en Solo era un llop.
I un llop fa presència.