dimecres, 1 d’abril del 2009

I tot això, d'on ve?


Que som uns apassionats de la Guerra de les Galàxies (d'en Lucas no d'en Bush) no és una noticia fresca. Tant en Ricard com jo la vam veure d'estrena sent menuts i si jo vaig pujar desitjant tenir el poder d'en Vader, gràcies a Déu, en Ricard volia estar al cantó dels bons. Així que, coses de la ciència de les mescles, aqui a casa, la força està compensada.
El primer cop que vaig venir al Montnegre va ser a buscar casa. Volia fugir d'una ciutat que es convertia en un monstre devora persones i també, perquè negar-ho, per un sentiment malentés de solitut (el meu). Mai vaig estar tan sola com quan vaig viure a Barcelona, i la solitut que buscava trobar aquí dalt va ser bescanviada per un seguit d'amics incomparables: homes, dones, ocells, gripaus i gossos. Dels peixos, ja en parlaré.
La segona lluna d'Endor és molt més que una casa. Ara mateix, mentre intento fer un resum ràpid per a poder-vos parlar del que realment vull parlar, miro per la finestra de l'estudi i veig al desmai (un arbre) que es mou tranquilament i sento com en Ricard omple un cop i un altre les galledes per a poder regar la multitud d'arbres que ja te al seu càrrec. Això, és casa. Un soroll que fa somriure, una paraula que encadena amb un record, un lloc en el que les muntanyes semblen dones adormides i en el que sovint fa olor a pa acabat de fer.
I us preguntareu... tot això a què ve. Ve perquè us vull fer un regal. Us vull presentar a en Solo. Es aquest que veieu a la fotografia. En Solo va venir de cop, com les bones coses, sense esperar-lo. Era una bola de pel que m'odiava sincerament (cosa que ara entenc, acostumat com estava a viure amb son germà i una mala peça anomenada Greenpeace i que tenia de tot menys pau) Jo el vaig voler sempre, ell a estones. La nostra rel·lació es basava en la independència. A voltes pensava que era un gat, unes altres un senyor reencarnat i les més, en un bon amic que està quan el necessites i quan no, fot el camp. Un amic que mata ovelles, s'escapa per les muntanyes, mossega pinyes, enraona pels colzes, adora la sopa i ensenya les dents d'una forma subtil, com si no fos amb ell això.
Parlo en passat perquè en Solo va marxar "al sielo de los perritos" un 31 de maig a l'una del migdia.
Volia parlar-vos d'ell perquè tinc la certesa de que quanta més gent el recordi, més trigarà en desaparèixer i tot i que a ell li importava dos pebrots escalivats la resta de la població, jo el trobo a faltar moltíssim.
Volia que, ara que encara no sabem ben bé com funciona això del blog, ens faci companyia.
Vulguis que no, en Solo era un llop.
I un llop fa presència.

2 comentaris: