La fàbrica de les becaines i altres històries d'agència

Sóc free-lance, és a dir, sóc una mercenària (no confondre amb merceria que és una altre cosa molt més digna i neta) Això vol dir que em guanyo la vida (aquesta i la de desprès) mentint. Com una cosaca (realment algú sap si els cosacs menteixen?)
I funciona.
Pels matins treballo en una agència. No és de viatges, però a voltes en fem. No és de catering -menjar a dojo per a famèlics en grups- però algunes vegades en fem. No és de contactes, però de tant en tant ho sembla.

Sí, és una agència de publicitat. No de la publicitat que veieu sovint a la tele i que us obliga, sobtadament, a fer el salt del tigre entre cadenes. És la publicitat de sota tot, la que anomenen "below the line". Entre nosaltres, fem convencions, reunions, exposicions i qualsevol cosa acabada en "ons" que es pugui facturar.
Vull dir que... em passo part del dia escoltant a gent. Gent interessant, gent avorrida, gent que avorreix a les mosques, gent suïcida, gent espavilada, gent creativa, gent que ja està morta i no sent la ferum que fan, gent que somia, gent que vol somiar, gent que vol fer, gent que millor que no facin res perquè segur que acabem tots pitjor, gent que crida, gent que et mira malament, gent que vol i no pot, gent que no pot ni encara que vulgui, gent que confon la creativitat amb una caca enganxada al seu serrell, gent que va néixer ahir, gent que millor no hagués nascut, gent que riu, gent que plora, gent que necessita que l'escoltin, gent que no vull escoltar i ho he de fer, gent que molesta, gent que es fa estimar, gent petita, gent miserable...
Hi ha molta de gent.
I tots, en un moment o altre, passen per l'agència i per mi.
Jo no sóc especial. Dirigeixo un departament creatiu. Diuen. Però jo penso que és una fàbrica de becaines. De badalls mal dirigits.
La veritat es que poques vegades podem fer el que volem fer, el que creiem que realment es necessari fer. Si no es per manca de diners, és per falta de ganes o perquè és més fàcil i omple més convèncer a una pedra del jardí que alguns clients.
Nosaltres voldríem omplir de paraules, de colors i dibuixos, d'imatges que aturin el temps.
Però no podem.
Ens criden "timing", ens criden "pressing", ens criden "budget", ens criden de tot i sempre en anglès.
No se perquè tothom vol parlar en anglès i acabem tots semblant una paròdia lletja de Miami en hora punta, una mena de Las Vegas al Poble Nou. Realment, tant costa dir "parada per a cafè" i no coffee break?
Ni que ens sortís urticària, cony!