Heu pensat mai com és que fugim de les responsabilitats? Com vivim de somnis i mentides que hem llegit en llibres o vist en pel·lícules? Com oblidem que aquestes vivències han estat escrites per gent com nosaltres que ho fan per pagar hipoteques com les nostres i pagar el menjar dels fills? Com ens creiem invulnerables repetint en veu ben forta "Jo? Jo això mai de la vida, on vas a parar!? Com les paraules retornen amb el temps i ens mostren, furtius i ignorants, plens de foteses i misèria, embolicats de mentides, teixint teranyines de complicitats per a no tenir la força i el coratge de dir-nos a nosaltres mateixos que som uns cretins, uns pocasoltes i sobretot, uns egoistes de tres parells de collons?
Tot això ho he pensat aquesta nit mentre em preguntava un cop i un altre com algú que te dos fills petits pot fugir perquè prefereix un dinar car i una volta en helicòpter. Com es comparable això?
Com pots fer veure que ets un altre? Què et diu pels matins el mirall? T'escup? Què fan les teves mans mentres tant? I el teu cor? No et fa mal? Potser ho confons amb un atac d'ardor. Potser és que ja es massa tard.
Això pensava aquesta nit. Potser nosaltres, els que escribim per a pagar hipotèques us hem omplert el cap de tontades i ja no veieu el que teniu: el sol de debó, els somriures del que teniu al costat, els nens que juguen a ser vosaltres.
Potser la culpa és nostre.
O de les paraules.
O no.
Potser es que sou una colla de miserables que confoneu l'ara amb el demà, que us disfresseu amb l'amor dels altres, que us penseu el centre del mateix cel quan sou generadors d'inferns, que oblideu constantment les promeses, que us creieu més, molt més.
I no t'ho dic a tu.
Ni a tu.
I sí, això va per a tu.
Només.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada